Història de l'Edifici

L’immoble d’”El Siglo Valenciano”, un comerç fundat en 1879, degué de conformar-se en les seues dimensions actuals en la primera dècada del segle XX. Els magatzems, publicitats en la seua època com a grans magatzems al socaire del que es feia a d’altres ciutats europees, van tancar en la dècada dels setanta i d’ençà l’edifici s’abandona: a la decadència comercial li va succeir la constructiva, mancat de tasques de manteniment.

La singularitat de la seua arquitectura, el seu caràcter i dimensions, varen comportar que quan s’elaboraren els primers plans de protecció del centre històric (1983), l’edifici quedara protegit. L’actual Pla Especial del Mercat hi manté un nivell de protecció estructural.

Situació urbana

L’edifici se situa entre dos carrers. La façana i porta principal dóna al de Sant Ferran, una via conformada a principis del XIX, mentre la posterior s’obri al de Manyans, un carrer que forma part de la història menestral de la ciutat per l’ofici que albergava.

El carrer de Sant Ferran s’obri sobre l’espai que ocupaven l’antic fossar de sant Martí i uns antics hostals, quan a partir de 1805 s’eliminen els cementiris parroquials. La nova via, que comunicarà Sant Vicent i la Plaça del Mercat, es fa perfectament rectilínia a diferència dels carrers veïns de l’antiga trama àrab, com ara el mateix dels Manyans. S’ha de dir que la traça de la muralla de l’època àrab travessa l’illa de cases.

Els dos carrers formen part, per vocació comercial i situació urbana, del popular barri del Mercat, que gravita al voltant de la Plaça del mateix nom. El Carrer de Sant Ferran, des de la seua creació, va acollir en particular comerços de teixits i ara sembla especilitzar-se en llibreries. Malgrat la seua traça transversal, és una via amb un trànsit continu de vianants, mentre la dels Manyans no té la mateixa intensitat.

L’edifici

Tot i que l’aparença exterior de l’immoble no ho expresse explícitament, l’interior respon a l’estructura metàl·lica i gran buit central tancat per lucernari i plantes diàfanes, pròpia dels grans magatzems comercials que proliferen en les ciutats europees a partir de l’últim terç del segle XIX amb París coma referència. L’ús de les estructures metàl•liques tenia antecedents com ara les obres d’Henry Labrouste (Biblioteca de Sainte Geneviève, 1843) o el Cristal Palace construït per John Paxton a Londres (1851).

A París, en 1873, neix “Au Bon Marché”, el primer dels grans magatzems comercials, construït per Eiffel i Boileau. “Le Printemps” és de 1881, “La Samaritaine” de 1905... En aquesta saga, amb el nivell propi d’una ciutat com València, caldria situar “El Siglo Valenciano”, un nom que sembla encomanar-se al nou segle XX que s’iniciava.

La tipologia del nostre edifici és clara: el buit central, al qual donen totes les plantes diàfanes, és l’espai que articula el conjunt i està cobert amb una claraboia a quatre vessants que presenta, en la part alta, una singular làmpada de ferro forjat, alhora que les encavallades queden vistes; una escala ampla de tres tramades, amb un ascensor instal·lat en el seu ull, conforma un dels quatre costats. La diafanitat de les plantes permet una gran versatilitat en la disposició, l’exposició i l’observabilitat del material a la venda, facilita el trànsit als clients i la maniobrabilitat dels empleats que, segons notícia, arribaren a ser-ne uns dos-cents.

Aqueix tipus de magatzems comercials, doncs, treuen totes les possibilitats a la tecnologia a l’abast del moment: estructure metàl·liques que permeten prescindir del caràcter massís de les construccions anteriors, encristallament per a llums grans, ascensors per a les comunicacions verticals...

Sobre l’autoria dels magatzems no en sabem res, ara per ara, tot i que, a principis del segle XX, l’arquitecte Joaquim Arnau, pioner local en la utilització de les estructures metàl·liques, estava en actiu.

Quant a l’estil de l’edifici, aquest és eclèctic, integrant-se diversos elements d’estils artístics anteriors (capitells, motllures, baranes de ferro colat...). Tot i això, hi ha també valuosos motius modernistes, com la làmpada del zenit en l’espai central o el tancament de l’ascensor de l’escala. Al seu torn, la façana del carrer de Manyans és d’una simetria sòbria, deutora de l’Acadèmia, amb un basament de pedra i portes comercials en la planta baixa, mentre en les altes són balcons inequívocament del XIX. La del carrer de Sant Ferran degué tindre un caràcter anàleg però una reforma de l’any 1953 la transformà al complet.

La reforma del 53, que degué ser feta per l’arquitecte Vicent Monfort Romero, conforma una façana de clara influència loosiana. El mur de càrrega es buida i se sustenta sobre peus drets i una jàssena metàl·lica, longitudinal en tota la planta baixa, per a fer més portes d’entrada i, especialment, aparadors. Però eixos peus queden revestits com a pilars classicistes a la manera que Adolf Loos havia fet en algunes construccions de Viena. La referència podria ser l’edifici Goldman a la Michaelplatz d’aquella ciutat, per bé que amb altres dimensions. El resultat és una façana racionalista, tampoc no exempta d’eclecticisme, d’un caràcter sobri i cert atractiu.

La reforma té uns altres ecos del moment: eren les últimes alenades del decó, que s’aprecien en els aparadors i el paviment del vestíbul.

Els magatzems “El Siglo”, molt freqüentats encara en els seixanta, tancarien en la dècada següent, quan apareixen unes altres fòrmules comercials de major envergadura.